Hi havia una vegada un tren que es deia Pepitu i li sortia muquitus pel nas i fum per les orelles. Aquest tren el conduia en Joan Pintaelmon, un nen petit i grassonet q sempre arribava allà on el necessitaven, el Pepitu el coneixien arreu com el tren dels colors i els nens i nenes esperaven la seva arribada com si dels Reis mags d’Orient es tractès, perque portava als seus vagons, tots els colors del mòn.
Un dia gris i adormit, van arribar a una estació on no hi havia ningú i en Pepitu i en Joan van aprofitar per descansar. El Joan Pintaelmòn es va quedar molt i molt tranquil, obrint així, amb els ulls tancats, la porta al país dels somnis on va reconeixer el primer vago del seu estimat amic el Gran tren dels colors.
El primer vagó era el del color blau i servia per pintar el mar i el cel, els barrufets, la jaqueta d’hivern del Joan, la moto de la Tieta Ratetadebiblioteca i els ulls blaus d’aquells que tenen els ulls blaus.
Després hi havia el segon vago, on hi havia el color vermell, que servia per pintar els semàfors vermells, els nassos dels pallasos, els tomàquets, el foc i la sang que cau del nas quan ens donem un cop de cap.
Vermell és el color del cotxe del Pare com els gomets vermells que ens dona la mestra i les galtes quan tenim vergonya.
En el tercer vagó s’hi posava el color groc, un dels colors més tímids i vergonyosos que serveix per pintar les llimones i els plàtans que tant li agraden al Joan.
Groc també és el color dels Sol quan es de dia i dels flams que ens dona la mama per sopar, quan ens portem bé, quan s’apropa la nit.
Tot seguit ve el quart vagó on posem el color verd, que pinta la gespa d’esperança i a les persones d’enveja, o això diuen.
De verd pintem les fulles dels arbres, els matolls de les muntanyes i les pomes dels arbres.
I ja en van 5, al cinquè vagó del Tren dels colors, si busquem molt, hi trobarem el color blanc, que serveix per pintar el silenci i l’escuma del mar. La nata del tortell dels diumengues de casa de la iaia també la pintem blanca, així com el sostre i les parets.
Els cabells de l’avi també son blancs com un full de paper, i el milú també es blanc.
Amb el color blanc també pintem les dents blanques de la gent, la lluna i les estrelles que brillen al cel.
Encara el Joan seguia passejant pel país dels somnis quan va veure el sisé vagó, el sisé vagó del tren dels colors, Pepitu, pels amics i amigues., on duia el color marro.
El marró, pinta les cues dels cavalls i els cabells del seu germà que quan se’ls tallen el fan plorar, les taulades i també, pensava divertit, les caques de les vaques i de les oques que fan cuac cuac.
I en Joan només mirava endavant i només veia vagons i vagons amb molts, moltíssims colors, infinits colors, fantástics i maravellosos colors d’arreu, com el vagó negre que pinta la nit, les mosques i les rodes del cotxe de la Padrina i el Padrí.
Hi havia tb el vagó del color rosa que pinta la lleungua, els vestits rosa de la cosina i les mans de la Tieta artista.
El vagó del color gris, era força lluny però era molt necessari per pintar les carreteres, i les voreres, i el cel dels dies que vol ploure amb ganes.
I l’últim dels vagons a vegades era buit i allà hi posaven les restes de tots els altres vagons. I d’aquell vagó sempre hi sortia, un nou color.
En Pepitu vivia amb molta alegria el moment en arribar a cada estació i reconèixer la il·lusió dels nens i nenes que sabien que en Pepitu si hi havia temps i podien aturar una estona es deixava fer pessigolles, reia i jugava amb ells, molt content.
En Joan, en canvi, en aquells moments tenia feina, perque per aquí i per allà la gent dels pobles li demanaven un got de vermell, un cubell de groc, dos unçes de taronja, trescents grams de verd, i el que més li agradava era ajudar a escollir colors nous, sí sí, colors nous per les coses i que no s’avorrisin mai, i gràcies a la seva feina tenim pebrots verds, grocs i vermells, coses petites de molts colors com les pinces de la roba, les boles de billar, les peces d’un puzzle, les pilotes de plastic, les sabates, els sugus i els mitjons.
En Joan, però, no podia donar nou color si s’havia pintat les coses de negre primer, i es per això, que les coses més permanents es pinten de negre, i mai no canvien perque tothom hi està d’acord i ningú vol canviar-les.
En Joan encara recorda el temps quan la gent d’un poble llunyà en un país petit envoltat de mar, penjava llaços negres de les portes i les finestres i ningú volia canviar de color i tothom hi estava d’acord. Era la seva manera de recordar. Era la seva manera d’aturar-se un temps, per tornar un altre cop a pintar.
A pintar més i millor, a aprendre a colaborar, a viure en pau i seguir estimant amb el cor, tots, tots, tots els colors del mòn.
Ara el Joan dorm tranquil perque d’ençà d’ aquell temps d’aquell lloc, que per uns díes va ser més gris que de colors ja no li demanen negre per llaços, ni per pintar roba i el fum de les espelmes tampoc és negre.
Ara el mòn desperta cada dia amb tots els colors vius i diferents.
Ara el Joan sap i així ho explica a qui vol escoltar-lo, que els colors tot i ser molt diferents, en el fons, tots son iguals, perque tots, tots, tots ens omplen les nostres vides i el petit univers d’aquest gran mòn.
Hi ESTEM D’ACORD oi,?
Les campanes de l’esglesia de Vallvidrera van acomiadar en Joan pintalemon del país dels somnis i el Pepitu ja escalfava rodes per seguir camí i arribar ben aviat a destí. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte de la tieta, s’ha fos.
Escrit i grabat a l'Abril de 2004
