Estic impresionada.
Avui ha estat un dia d'aquells dels de cada día. Amb moltes coses per fer, per dir i per aprendre.
Un día feliç, molt feliç. Per res en especial però per molt en particular.
A vegades, una imatge val més que mil paraules, diuen, pero aquí i ara, en aquesta casa on line que he ocupat com a rateta sense contemplacions, permeteu-me que prengui paraules d'altres i les ofereixi a qui tingueu a bé llegir-les en l'idioma que més estimo.
I, avui, no necessito més que dos poemes per arrodonir un día feliç.
Son poemes de MIQUEL MARTÍ I POL
WIKI INFO
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
EL CAMÍ QUE NO FAIG
Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.